Un especial Fil d’Ariadna amb Alba López Varas, Pilar Martos, tècnica d’Igualtat, Blanca Moreno, sociòloga i consultora i Felipe Pereira, tècnic de projectes i terapeuta del projecte Entre homes

“Les mares, les filles, les germanes, representants de la nació, demanen constituir-se en assemblea nacional. Considerant que la ignorància, l’oblit o el menyspreu dels drets de la dona són les úniques causes de les desgràcies públiques i de la corrupció dels governs, han resolt exposar en una declaració solemne, els drets naturals, inalienables i sagrats de la dona”.

Són paraules de la Declaració dels Drets de la Dona i Ciutadana d’Olympe de Gouges el 1791. Potser encara massa actuals?

Han passat 233 anys i gairebé 150 anys dels fets que van conduir a la declaració del 8 de març com el Dia Internacional de la Dona Treballadora, avui, 8M, Dia Internacional de la Dona, una jornada que encara cerca consensos i és símbol d’una lluita transversal. Perquè així és: el feminisme travessa la cultura, la política, la societat i el treball i la salut també.

De tot plegat, avui, 8M, l’atzar ha volgut que tanquem la segona temporada de la Xibeca amb un especial Fil d’Ariadna, teixint feminisme, perquè s’ho val, perquè la contingència del present obliga, perquè insistirem fins a les fogueres, si fos necessari, però de moment obrim les ales. Sí Frida, obrim les ales.

Amb Àngels Dalmau, escriptora i regidora de Cultura de Vilafranca del Penedès i Mónica Gallardo, presidenta del Consell Comarcal del Garraf 

Les polítiques culturals són tan modernes com la idea d’Estat-Nació. Els punts suspensius o les cometes d’aquesta darrera frase que cadascú les hi posi o completi com més li agradi. El debat ha estat sempre damunt la taula, perquè l’origen d’una política versada cap al fet cultural, artístic i escènic en realitat pot trobar-se en el cap d’un antic filòsof, o un papir cremat al costat de la lira de Neró, si seguim la llegenda. 

Certament, tot el que ens envolta és en mans d’una decisió política i la cultura no n’és aliena. Formació, creació, difusió, edició, equipaments, patrimoni o professionalització, per resumir conceptes, són conseqüència o l’alternativa de diferents estratègies. 

Avui, la Xibeca obre les seves ales a la cultura i les polítiques culturals de tocar de casa; de la nostra, de la teva i la de tothom. Ens acostem a la cultura de proximitat, que podria ser de qualsevol municipi, aquella en torn la qual gira (o no) això que més ens agrada: l’art en totes les seves manifestacions.

Amb Manuel Pérez Castro i Antoni Benages Gallard: dos especialistes i una gran ficció. 

Existeix un univers en què la realitat i la ficció esdevenen l’argument perfecte per a l’entreteniment, però també per a la crítica i per a la sàtira. Un univers en què també la fantasia (meitat realitat i meitat somni) és l’eix d’una aventura gràfica. 

Manuel Barroso Martínez, crític d’historietes, com ell mateix es defineix, va sentenciar fa gairebé una dècada que “la condición de dibujante es supletoria a la de narrador, incluso hoy, pues un dibujante solo pone imágenes en idees ajenas. El concepto de historietista, entendido como narrador, existe y está en uso, pero carece de fuerte arraigo. Los oficios en los que esta figura contempla la capacidad de generador de historias, como pudieran ser “comiquero” o “mangaka” son peyorativas o coloquiales, y en francés o en inglés no existe una denominación asentada o admitida para el autor de historietas completo. Hoy se quiere imponer el concepto híbrido de graphic novellist o novelista gráfico, que no cubriría la denominación de todos los historietistas, solamente de aquellos que elaboran novelas gráficas”. 

Avui ens endinsem en una aventura gràfica, en versió original i sense prejudicis, com sempre. Ens acompanyes?

Amb Rafa Monzó del grup Últim Cavall i Xavi Alcázar, Sr. Fong; a més, un nou capítol del Fil d’Ariadna, amb Alba López Varas, teixint feminisme. 

El periodista, especialitzat en reportatges científics, Pablo Martínez Juárez, fa dos anys va recollir les conclusions d’un estudi sobre les repercussions de la música en directe. 

Martínez feia referència al treball de la neuro-científica de la Complutense de Madrid, Lucía Vaquero Zamora, sobre la importància del component social de la música en viu. 

Entre les principals conclusions destacava la sincronia entre la música i el públic com un element generador de confiança, de sentiment de filiació i de cooperació: escoltar música junts –sentenciava el periodista– ens acosta.

Més enllà de la neuroquímica de la música, avui obrim les ales a un espai comú que ens és proper, perquè ens implora llibertat d’expressió i originalitat en l’obra dels seus creadors. 

Les portes ja estan obertes, aneu passant, que mentre s’omple la platea i les graderies van rebent públic, nosaltres ens acostem als artistes i descobrim plegats com es cou un repertori per a cada concert.

Amb Juanjo Rocha i Meritxell Galan, director i cantant de l’Orquestra Internacional Maravella i Ignasi Revetlle de la Orquestra i Cobla La Nova Blanes.

Potser ja és molt popular dir que de petits passos s’han fet grans gestes. Avui capgirem la tradició per parlar de petits gestos que són grans passos, quan venen marcant ritme. 

No ens enganyem, hi ha passos que són històrics i grandiosos per ells mateixos. Són passos menuts, pactats o espontanis, que enmig d’una pista de ball esdevenen tot un món singular, forjat des d’un escenari o des de la intimitat.

Què hi ha rere les bambolines d’una orquestra de ball? D’una cobla? Què ho fa tan especial, tan participatiu i avui dia tan de tota la vida i tan modernitzat a la vegada? 

Avui anem de festa!

A tocar de Cap d’Any, la Xibeca obre les ales i els ulls a la música més sonada. Aquella que ressona arreu, en pobles i ciutats, cada vegada que –inauditament– més de quinze o disset músics entren en escena. Som gent de festa, no sé si vosaltres ho podeu evitar!

Pensem-hi, ballem i deixem-nos portar, que això tot just comença!

Amb la historiadora de l’art i divulgadora Beli Artigas Coll i Jacquie MacLoughlin, de l’Associació de Pedra Seca del Garraf. 

Diuen que la primera pedra es remunta a les incipients societats sedentàries. A la necessitat. Una conjuntura que amb el pas del temps va ser batejada: era arquitectura. I amb una mica més que el pas del temps va esdevenir patrimoni històric. Un art, una complexitat de formes, estructures i detalls i molta vida per dins i pels voltants. 

Diuen que l’art és habilitat i una destresa adquirida a partir de l’estudi i l’experiència. 

Le Corbusier, que no necessita gaires presentacions, va definir “l’arquitectura com un art, un fenomen d’emocions que queda fora i més enllà de qüestions constructives. El propòsit de la construcció –afegia l’arquitecte suís– és mantenir les coses juntes i el 

de l’arquitectura és delectar-nos”.

Un contemporani seu, Walter Gropius, sentenciava: “l’objectiu final de tota activitat figurativa és l’obra; els arquitectes, escultors i pintors hem de tornar a l’artesania”. 

Arquitectura, Art i Patrimoni conformen una mena de trinomi perfecte, excepte quan s’oblida, quan es defuig del deure, i els drets socials i també culturals s’esvaeixen entre les anomenades polítiques d’urbanisme, paisatge i cultura. O no? 

Avui, la Xibeca obre les seves ales a pensar en un entorn sovint més proper que conegut. Benvingudes! Benvinguts!

Amb el periodista Santi Terraza i els galeristes i marxants Joan Pi i Benito Padilla, president de l’Associació de Galeries de Catalunya (GAC); i un nou Fil d’Ariadna, amb Alba López Varas. 

Segons el DIEC, divulgar és fer arribar –afegeixo quelcom– a coneixement d’un gran nombre de persones, és a dir fer-ho públic. 

En el sentit etimològic, divulgar significa –i potser avui diríem que encara ho ostenta– la voluntat de ser una idea, una proposta o un coneixement portat al comú del públic, en síntesi, un dir vulgar. 

A la Xibeca, en canvi, avui optem per parlar de Comunicació i Cultura, amb i per al públic, i sobretot pensant en un comú denominador més que en el més comú dels noms. No volem divulgar, fem activisme i som un corcó que creix des de l’essència de cada una de les arts per transmetre la rellevància d’una paraula, l’essència d’un color o d’un ritme, una imatge o una flor que fa jardí. 

Avui, ens obrim de bat a bat, sense embuts, per parlar de què volem dir quan parlem de cultura als mitjans, què hi ha rere un artista i perquè no confessar-ho, rere la tela, els cavallets i els murs: representants, marxants i visionaris. Tot un art.

Amb els filòlegs i poetes Anton Ferret i Baig i Lorenzo Oliván. 

La poeta Maria Mercè Marçal –en una entrevista al suplement Cultura de l’Avui del 26 de gener del 1995– va dir que “el marc formal de la poesia és un obstacle amb el qual barallar-me, i en la baralla surten coses que potser no sortirien”. 

La poesia és forja. La poesia és ètica i és estètica. És un fet?

La filòsofa i poeta de Costa d’Ivori, Tanella Boni, diu: “No hi ha societat sense poetes. Malgrat l’acte de crear es realitza en solitari, els poetes no viuen en una bombolla. Amb els seus poemes –escrits o cantats– els poetes, les poetes, despleguen un paper educatiu de primera línia”. 

Avui, la Xibeca obre les seves ales per donar veu a la poesia, amb dos convidats de primera línia. Desperteu, que venen versos!